(Residència Creació - Projecte associat 2018 )
L'animal a l'esquena (Celrà)
Del 30/01/2018 al 10/02/2018
David Climent, loscorderos-sc, Pere Jou, Sònia Gómez
Casa és un exercici minuciós per a eixamplar les fractures que poblen la nostre realitat quotidiana i que fan trontollar els nostres diminuts universos. Una proposta que creu que el forat és el més interesant que hi ha en la paret.
A casa sempre hem pensat que la realitat és un teixit tramat per tots aquells que ens trobem en un mateix lloc. Habitem un espai i el poblem de significat, de so i de moviment. I a més, ens agrada creure que aquesta realitat que creem és natural i ontològica, ferma i estable. Però no ho és i tota realitat és relativa i trencadissa, es forada, és tubular, aparent i sovint contradictòria.
Això a vegades fa mal, però de vegades allibera. De vegades ens posa en situacions de risc i de vegades ens fa bellament forts. És en l'estranyesa que pobla la quotidianitat que nosaltres decidim instal·lar-nos. Construir el nostre fortí i veure què passa. Les nostres vides estan plenes d'aquests petits moments d'ambigüitat que passen ràpid davant nostre sense ser percebuts del tot conscientment. Moments en els què un moviment de cella no planificat ens delata i revela al món que no hem entès res del que ens acaben de dir, o que un comentari general sobre la moda del moment ens ha ofès enormement. No obstant, l'escena continua sense més i ens seguim validant mútuament. Seguim endavant perquè les coses funcionen d'una manera i nosaltres no som ningú per canviar ara.
Però què passaria si decidíssim instal·lar-nos en aquest instant? On ens portaria decidir eixamplar aquesta fractura i submergir-nos en ella com si d'un fractal es tractés?
L'animal a l'esquena (Celrà)
Del 30/01/2018 al 10/02/2018
David Climent, loscorderos-sc, Pere Jou, Sònia Gómez
Casa és un exercici minuciós per a eixamplar les fractures que poblen la nostre realitat quotidiana i que fan trontollar els nostres diminuts universos. Una proposta que creu que el forat és el més interesant que hi ha en la paret.
A casa sempre hem pensat que la realitat és un teixit tramat per tots aquells que ens trobem en un mateix lloc. Habitem un espai i el poblem de significat, de so i de moviment. I a més, ens agrada creure que aquesta realitat que creem és natural i ontològica, ferma i estable. Però no ho és i tota realitat és relativa i trencadissa, es forada, és tubular, aparent i sovint contradictòria.
Això a vegades fa mal, però de vegades allibera. De vegades ens posa en situacions de risc i de vegades ens fa bellament forts. És en l'estranyesa que pobla la quotidianitat que nosaltres decidim instal·lar-nos. Construir el nostre fortí i veure què passa. Les nostres vides estan plenes d'aquests petits moments d'ambigüitat que passen ràpid davant nostre sense ser percebuts del tot conscientment. Moments en els què un moviment de cella no planificat ens delata i revela al món que no hem entès res del que ens acaben de dir, o que un comentari general sobre la moda del moment ens ha ofès enormement. No obstant, l'escena continua sense més i ens seguim validant mútuament. Seguim endavant perquè les coses funcionen d'una manera i nosaltres no som ningú per canviar ara.
Però què passaria si decidíssim instal·lar-nos en aquest instant? On ens portaria decidir eixamplar aquesta fractura i submergir-nos en ella com si d'un fractal es tractés?
