Pastora Galván, en el seu procés d'investigació sobre com viu i sent el flamenc, vol fer un homenatge a la generació de bailaoras que la precedeix i que ha estat clau en la història del flamenc. Parlem d'Eugenia de los Reyes, Carmen Ledesma, Rocío de Loreto, Manuela Carrasco, Ana Mari Bueno, Loli Sevilla, entre altres. No es tracta d'una generació tràgica. La segona postguerra és la de la modernització. Els tablaos, les festes, els teatres nacionals, el turisme, els ballets, les bases americanes i les gires internacionals són els seus llocs de treball. A més, estan travessades per mites: l'Escola Sevillana, les diferències entre Sevilla i Triana, la marca gitana. L'interès de la investigació no està solament en allò biogràfic, sinó en entendre una manera de ballar que té noms i no és de ningú.

El flamenc és un lloc de paradoxes que posa constantment a prova l'espai que ocupa per més que, una i una altra vegada, torni a situar-se en la tradició, quan no entre l'ancestral, allò mitològic, allò atàvic. Hi ha sempre una incomoditat del flamenc amb el lloc que se l'hi assigna i, quan aquest el conforma, una necessitat imperiosa per marcar diferències.

L'idea és operar en el camp d'un triangle: per un costat Pastora Galván, els artistes flamencs que l'acompanyen, l'ombra de la família Galván; per l'altre María Muñoz, Pep Ramis i l'equip artístic de Mal Pelo; finalment, Pedro G. Romero, la documentació de Carmen Pulpón, la seva tesina Ser bailaora: arte, género y trabajo, i les pròpies experiències d'una generació de bailaoras.

Durant tres laboratoris que tindran lloc a L'animal a l'esquena al llarg de varis mesos, Pastora, l'equip de músics, el Niño de Elche, Mal Pelo i Pedro G. Romero es trobaran per definir les eines per treballar de manera conjunta i establir un diàleg que permeti la creació compartida.

La diferencia s'estrenarà el 3 d'octubre al Teatro de la Maestranza de Sevilla en el marc de la Biennal de Flamenc de Sevilla