Es denomina Scroll al desplaçament, vertical i horitzontal, dels continguts que formen una pàgina web, una aplicació, videojoc, etc. Fer scroll és anar canviant de manera ràpida, és la solució tècnica que ens permet visualitzar tots els continguts d'una web o app en una mateixa pantalla física, que es troba limitada per un mida. SCROLL és un viatge entre la realitat i la ficció virtual on es planteja i es reflexiona envers les relacions humanes dins aquests dos mons i es qüestiona com cada vegada el món virtual passa a ser el real. La intenció és reflexionar entorn en el com han canviat les relacions humanes amb la presència de les TIC, en com el progrés va lligat dels avenços tecnològics, i en el com ens allunya de la realitat, de la història del que és terrenal i tangible. Freud en el seu llibre "El malestar en la cultura" diu que gràcies a l'avió podem viatjar i gràcies al telèfon ens podem comunicar a mil kilòmetres de distància, però... És una necessitat real, aquesta comunicació? són necessitats inventades?, és un símptoma de progrés o si no existissin aquests avenços tindríem una comunicació més personal i presencial?, i si apliquem la mateixa fórmula a les xarxes socials? Què passaria si aquest món intel·ligible desaparegués d'un dia per l'altre? Què quedaria? Vivim en dos mons i dues identitats? Som realment conscients de quina és la nostra decisió?

CUERPOS CELESTES
un projecte de ciència ficció documental

En aquesta residència AZKONATOLOZA continuaran investigant en la seva nova creació COSSOS CELESTES, la primera part del díptic FALLA, la nova sèrie de recerca en arts vives d'aquests dos creadors.

Perquè després de vuit anys recorrent Abya Yala, de la mà de la Trilogia Pacífic, a la recerca de les esquerdes deixades pel colonialisme i la barbàrie capitalista sobre la vida en el planeta, bussejant en les conseqüències de l'extractivisme desregulat i en les relacions geopolítiques que arrelen tot això, les preguntes s'amuntegaven:

I ara, què? cap a on anem?
Quina superfície hem de rastrejar?
Quines veus hem d'escoltar?

Ana Valles
Nuria Sotelo

Dues dones i L'animal a l'esquena
Dues dones, un espai on trobar-nos. El desig de sorprendre'ns fugint del planificat. Buscant l'inesperat, alguna cosa que ens enamori, encara que sigui només per un instant.
Un paisatge ... un ruc...una ombra ... un reflex
El millor que podem fer és callar. No afirmar res, no donar cap explicació potser per a no ficar la pota.
Com poder explicar en poques paraules el que encara no coneixem???

“De voz, un cuerpo” és una proposta escènica amb 4 músics i una balladora. Entre tots componen una banda sonora a partir d'un procés de recerca iniciat per Leonor Leal a la fi de 2022. Aquesta banda sonora serà fruit d'una interpretació lliure a partir dels testimoniatges de dones (exbailaoras de flamenc) que van comptar a Leonor les seves imatges internes en ballar.

Arquitectures invisibles és un projecte artístic que Carolina coordina amb un col·lectiu transdisciplinari des del 2016, amb la finalitat de generar coneixement entorn d'espais arquitectònics a partir de pràctiques contemporànies. La metodologia utilitzada planteja marcs concrets de treball entorn de l'espai, des del sonor i sensible de l'experiència d'habitar-lo. Es prioritzen les metodologies col·lectives de recerca, focalitzant el compartir i el traduir l'experiència d'un col·lectiu des del singular de cada participant. En tenir com a objecte d'estudi l'espai arquitectònic, aquest es transforma en una plataforma de relació per a generar coneixement a partir del donat.

L'última proposta escènica de la companyia Dejabu, serà una road-movie existencialista on es barregen viatges psicodèlics, els càrtels de l'alvocat i el rapte d'un chihuahua com a única manera de sobreviure.

Urko, Ainara i Mirin, membres de la companyia, en un exercici d'autoficció i narrat amb un llenguatge cinematogràfic, ens expliquen com submergits en una crisi vital i creativa, van acabar perduts en el desert mexicà.

Com és habitual en la companyia, l'exploració del llenguatge escènic transitarà entre el teatre d'objectes, teatre gestual i la creació de paisatges onírics que creïn un univers poètic propi.

BAR/GOMA/BAR, la segona producció de Teatro Anatòmic, explora escènicament les zones liminals i els espais de trànsit entre els començaments i els finals de les coses. Quan comença alguna cosa a ser o a deixar de ser? On col·loquem els límits que donen sentit al que som, al que ens envolta? Quins jalons individuals o col·lectius van organitzant els itineraris de les nostres vides? Com marquem les fronteres que defineixen la materialitat de les accions i disciplines artístiques?

El Bar Goma està situat enfront del Cementiri de Sant Ferran, l'Hospital de Sant Lázaro i el Tanatori SE30 de Sevilla. Va obrir el 1951 i es va dir així per un abocador de pneumàtics que abans ocupava el mateix lloc. El cartell icònic de l'establiment resa «BAR GOMA BAR». Són cèlebres les frases dels seus sobres de sucre per al cafè: «Aquí s'està millor que allí», «A qui li toca li toca». A un costat, Marbres Herrera proporciona tombes, panteons i serveis de restauració de sepulcres. Què passaria si col·loquéssim a Tadeusz Kantor en el Bar Goma, mirant al cementiri, a l'hospital, al tanatori? Com podria ser avui un Teatre de la Mort, amb la seva espectralidad memorialística, però despullat de la seva forma original, projectat a altres formes en el present?

El col·lectiu Kif Kif torna a L’animal, aquesta vegada amb una proposta que aglutina altres membres de la família: pare, germana, germans. Una creació de transmissió de dues generacions que torna el pare al món dels seus fills, i viceversa. Jugant amb aquesta filiació i totes les representacions mítiques que carrega, torçant-la, invertint-la. Divertir-se amb la bretxa generacional però també amb la semblança de cossos. Partint de l'experiència comuna, records de vacances, rutines integrades per exposar aquest àmbit familiar i explotar-lo en una joiosa recerca del que és absolut.

Figures mítiques i tragèdies antigues: apoderar-se de tots els patrons familiars presents a les tragèdies grecoromanes, desviant els codis fixos dels llinatges mitològics. Com en una família, els personatges de les tragèdies tenen cadascun un paper predeterminat per exercir. Antígona, Polinices i Eteocles / Èdip / Ifigènia i Agamèmnon...

Distorsió del temps: Quant de temps s’ha d'esperar abans de la mort? Des de quan estem absents? Jugant amb les diferències de ritme entre el llarg temps d’espera i la llampada de l’experimentació fallida. Provocant discontinuïtats, interferències i llampades per treure l'absurd de l'espera, el pallasso del silenci...

Què fem amb aquestes vides que no volem?
Who has the access to be well in a world that is so sick?

La idea parteix del conflicte que es genera quan dues realitats es troben, xoquen, coincideixen al mateix lloc amb mirades diferents. Com la pulsió d’un cos s’adapta a situacions que aquest no és capaç de concebre. Com si la raó escapés de la raó.

Qui te el poder de canviar la teva mirada? Hi ha certa dificultat a l’hora de percebre amb empatia una altra veritat? La percepció duna realitat no hauria de ser qüestionable. Aleshores, com ens relacionem?

Realment no entens un antagonista fins que entens que és un protagonista en la seva pròpia versió del món. Hi ha dos costats a cada història

El diàleg entre dos llenguatges diferents, so i cos, que presenten dues experiències diferents davant de la creació artística. La coexistència daquestes dues poètiques, que pot fluir o generar conflicte. I com conviuen en aquest diàleg sabent que un mateix accident té tantes versions diferents com testimonis ho hagin presenciat.

ES PECADO QUE UNA VERGEN RÍA CON DESCARO és una peça que pren com a inspiració la figura de les murades, també anomenades recluses i/o emparedades. Les murades van formar part d'un moviment polític i d'alliberament femení durant els segles de la baixa edat mitjana europea i han estat dones que han decidit apartar-se del món exterior auto tapant-se en petites cel·les dins els nuclis urbans d'aquella època. Les cel·les de les muralles habilita tot un imaginari de què s'alimenta la dramatúrgia del projecte: la imatge d'una habitació oberta i tancada alhora. L'espai escènic es transforma en una cel·la en la que el cos de l’artista s’ofereix com un acte de presencia y resistència.

Imagina que les idees parlessin. Idees que t'increpen, t'insulten, t'agredeixen, t'animen, d'altres que no et parlen. Algunes boniques i altres lletges. Una manifestació d'idees unides que criden per un art millor, unes arts vives més vives, amb menys embuts i filosofies barates que la seva única finalitat és aconseguir el premi del públic, un aplaudiment podrit i fals, que no val més que per omplir un tros de paret trist, que s'omple però continua sent igual de trist. Una proposta en obres de part de LosInformalls on el públic no veurà res igual perquè ens és igual però farem alguna cosa de totes maneres. Moltes coses en múltiples formes. Un entrenament perquè el nostre públic es converteixi en un públic millor. Si vols engrandir la teva ànima de públic i ser millor persona Vine! Estem d'oferta!

Què passa quan una dona irromp en un territori que tradicionalment ha estat de domini masculí? Què succeeix quan són elles les que intercedeixen en l'esfera pública? Aquestes preguntes són els disparadors de la proposta que us presento. Songs for the bitch-witch women és un projecte escènic que parteix del meu interès per entendre com funciona el mecanisme que regula el què es pot i el què no es pot dir i fer en públic i, més concretament, davant d’un públic. Entre totes les eines que possibiliten aquesta jerarquia, m’interessa especialment centrar-me en la paraula perquè aquesta és i ha estat un element crucial per a la construcció de “La Realitat” i el control i la regulació de la vida pública. Aquesta peça busca, per tant, generar una altra paraula a escena, una manera de construir des d’una veu pròpia.

A la nostra investigació, llancem els nostres herois a l'espai exterior. Seguint dos astronautes que s'allunyen de la Terra, l'espectador es podrà submergir amb ells en el món de transformació que estan experimentant els nostres herois.
La idea d’aquesta proposta és crear per a l’espectador la sensació d’aturar o canviar el curs del temps, durant el qual comprenem la nostra inevitable necessitat de coneixement del cos, la ment i l’esperit i ens fem una pregunta sobre la ciència i l’espiritualitat. El fonament més important del procés de recerca d'aquesta creació té el seu inici en un llibre de Thomas Mann “La Muntanya Màgica”.

ALBA és un recital de dansa i piano, però també és una publicació de coreografies, i també és un estudi sobre el llenguatge literari, coreogràfic i musical i els seus jocs de composició. Aquesta obra aborda la composició i la forma com a tema en sí mateix, trobant diàlegs intertextuals d'anada i tornada entre la paraula, el moviment i el so.

Inici del procés de creació d’aquestes dues creadores i intèrprets per a la creació d’un duet, punt de partida per a la col·laboració entre les dues per a desenvolupar una peça escènica al 2024.

L’animal continua donant suport a la jove creació del territori, línia de treball iniciada fa uns anys i que pretenem que sigui més present en el futur. La qualitat artística i creativa del conjunt de creadors de Celrà – Gironès en dansa, cal que tingui un suport i seguiment en un moment en què surten de l’etapa de formació per endinsar-se al terreny professional.

Els laboratoris d'improvisació escènica de SLMFV són un espai de recerca i d'experimentació d'aquelles eines que enriqueixen i emancipen les artistes a l'hora d'afrontar una composició en temps real. Prenent com a punt de partida el seu darrer treball escènic Casa Nostra, l'objectiu és proposar un espai de pràctica física on es posi el cos a compondre instantàniament en relació amb l'univers poètic del cinema de gàngster.
Compartiran el seu estudi de la improvisació a dansa: una pràctica per desenvolupar de manera tècnica i multidireccional el sentit de la presència escènica. Es considera presència escènica a un estat de disponibilitat i de responsabilitat creativa, de potència física i de risc interpretatiu. Tots aquests elements seran posats en relació amb les diferents variables escèniques (en aquest cas, so i vestuari) en funció d'una creació col·lectiva i un interlocutor fonamental: el públic.
Dirigit a totes aquelles persones que estiguin interessades en la improvisació i vulguin conèixer i/o aprofundir en la feina que proposa Si Los Martes Fueran Viernes.

detalls

PATINAGE és un projecte en procés a partir d’arxius del patinatge artístic. En revisitar aquestes imatges de la seva adolescència i els records que generen, Priscilla Guy qüestiona la manera com l'esport ha deixat una empremta identitària, emocional i física en el seu cos i la seva memòria. Mitjançant un treball de pirateig d'aquests arxius i la producció de noves imatges acampades en escenificacions surrealistes, PATINAGE ofereix un viatge poètic i accidentat entre diferents textures sonores, visuals i sensorials. Autoretrat exaltat, PATINAGE es troba potser a la frontera del documental, el surrealisme i la ciència ficció.

El títol V no és ni la lletra ve baixa, ni el número cinc, V és la imatge d'una gavina volant.


Aquest és un projecte de creació d'un espectacle de dansa, teatre físic, arts plàstiques i música en viu, d'uns 50 minuts de durada amb una ballarina intèrpret, Patrícia Hastewell Puig i un violoncel·lista, Oscar Alabau Fernández, a l’escenari.

V transcorre en un espai oníric, tracta de les pors i dels desitjos, de la necessitat humana de deixar rastre per la por de desaparèixer, de l'efímer de la vida i de la perpetuïtat de l'art. Té un vessant existencialista plantejant-se temes com la condició humana o el sentit de la vida. S'inspira de l'absurd de Beckett en Tot esperant Godot, i de l’expressionisme de quadres del pintor rus Marc Chagall. Contraposa l'efímer de la dansa, amb peces musicals centenàries de Johann Sebastian Bach, György Ligeti. Aquest projecte enfronta disciplines diferents, com la dansa, la música o les arts plàstiques i obres creades en segles diferents, evidenciant la contemporaneïtat del seu art, i la seva autenticitat humana, els mateixos temes es van repetint al llarg dels segles.
V dona veu al cos, a la fantasia i es presenta com una mena de manifest escènic. Parteix del que és tangible, el cos, la matèria, per accedir al món de la imaginació. Aquesta peça és un monòleg intern d'un cos que parla i explica el que ha viscut, o el que s'imagina. És un cos solitari que juga amb la imaginació i canvia el punt de vista, per trobar respostes.
Què fem aquí? El personatge simbolitza el pas del temps, la cerca d'una creença que doni sentit a la vida o a la seva existència, temes que apareixen i es plantegen des de l'absurd i l'humor.

V s'estrenarà el 26 d'octubre del 2023 al festival Dansat del SAT teatre de Barcelona.

Duet de María Muñoz i Pep Ramis
En el recorregut de les creacions del grup ens hem donat espais per trobar-nos els dos en escena, un lloc per aprofundir i descobrir nous territoris del llenguatge, el pensament sobre l’escena i la dramatúrgia. Així és com hem creat Quarere (1989) L’animal a l’esquena (2001) i El Cinquè Hivern (2015), tres peces allunyades en el temps i que han significat diferents punts d’inflexió en la recerca escènica.
És aquest l’interès que ens porta a crear Double Infinite. The Bluebird Call. Una nova trobada dels dos creadors de Mal Pelo, per construir una peça des de la fragilitat, la senzillesa i l’amor per aquest ofici, que ens segueix interrogant. Sobre nosaltres, sobre l’individu, la identitat, el grup i els àmbits. I sobre el cos, el gran revelador de les pròpies potències.
María i Pep

AFTER serà el quart llargmetratge d’aquest cineasta i representa la culminació d'una evolució: fer pel·lícules de forta convicció artística, amb inspiració i calat popular. Amb vocació de públic, de servei. Amb vocació de democratitzar el cinema d’autor. Ser pedagògic amb el públic sense caure en el to il·lustratiu o paternalista.

Duet de María Muñoz i Pep Ramis
En el recorregut de les creacions del grup ens hem donat espais per trobar-nos els dos en escena, un lloc per aprofundir i descobrir nous territoris del llenguatge, el pensament sobre l’escena i la dramatúrgia. Així és com hem creat Quarere (1989) L’animal a l’esquena (2001) i El Cinquè Hivern (2015), tres peces allunyades en el temps i que han significat diferents punts d’inflexió en la recerca escènica.
És aquest l’interès que ens porta a crear Double Infinite. The Bluebird Call. Una nova trobada dels dos creadors de Mal Pelo, per construir una peça des de la fragilitat, la senzillesa i l’amor per aquest ofici, que ens segueix interrogant. Sobre nosaltres, sobre l’individu, la identitat, el grup i els àmbits. I sobre el cos, el gran revelador de les pròpies potències.
María i Pep

Trenta anys després de l'estrena d'El Triste Que Nunca Os Vido, La Ribot torna a la polèmica figura de Juana I de Castilla amb la col·laboració del director i compositor espanyol Asier Puga. Aquesta nova proposta es basa en un diàleg entre la dansa iconoclasta de La Ribot i la música composada per Asier Puga, inspirada en el Cancionero de Juana I de Castella.

En un moment de transformació global, de pandèmies mundials, de canvi climàtic que afecten tots els territoris, però també de moviments d'alliberament de dones d'una escala sense precedents, La Ribot torna a la figura de Juana. Continua encarnant una resistència, encara que impedida, a l'opressió patriarcal occidental i les seves institucions filials i matrimonials. En aquest nou enfocament, la idea de parella es manté, es declina, es transforma, es destrueix i es qüestiona. Els ballarins estaran acompanyats per solistes d'OCAZEnigma. El moviment implacable de la posta de sol significarà l'eterna repetició, sense escapatòria, dels gairebé 16.000 dies de confinament de Juana.

Duet de María Muñoz i Pep Ramis
En el recorregut de les creacions del grup ens hem donat espais per trobar-nos els dos en escena, un lloc per aprofundir i descobrir nous territoris del llenguatge, el pensament sobre l’escena i la dramatúrgia. Així és com hem creat Quarere (1989) L’animal a l’esquena (2001) i El Cinquè Hivern (2015), tres peces allunyades en el temps i que han significat diferents punts d’inflexió en la recerca escènica.
És aquest l’interès que ens porta a crear Double Infinite. The Bluebird Call. Una nova trobada dels dos creadors de Mal Pelo, per construir una peça des de la fragilitat, la senzillesa i l’amor per aquest ofici, que ens segueix interrogant. Sobre nosaltres, sobre l’individu, la identitat, el grup i els àmbits. I sobre el cos, el gran revelador de les pròpies potències.
María i Pep

AFTER serà el quart llargmetratge d’aquest cineasta i representa la culminació d'una evolució: fer pel·lícules de forta convicció artística, amb inspiració i calat popular. Amb vocació de públic, de servei. Amb vocació de democratitzar el cinema d’autor. Ser pedagògic amb el públic sense caure en el to il·lustratiu o paternalista.

Continuació del treball realitzat en les seves anteriors residències a L’animal.
Després de la residència al 2021 a L’animal i de diferents trobades durant el 2022, retornen per a poder continuar treballant en el treball sonor i en el guió del film. Aquest projecte tindrà continuïtat durant el 2023 i 2024 a L’animal a l’esquena.

En qui volem ser? Com permetre's, malgrat les ruïnes i l'observació del desastre, inventar una història, una ficció com una cerimònia per obrir camins desitjables? Un viatge immersiu, una història impactada per l'inesperat, el present, els fracassos i la tossuderia de ser, de convertir-se en...L’espectacle mostra dos personatges que es troben en un únic espai escènic on representen un diàleg etern i reflexiu. Per una banda, trobem a Arquíloco, en referència al primer poeta que va ser censurat a l’antiga Grècia, i la puta, com a símbol de la perversió i la submissió de la dona dins del sistema patriarcal que imposa unes lleis de control. Aquest diàleg etern permetrà reflexionar sobre temes com la censura, la por, la llibertat d’expressió, la violència o el poder, entre d’altres.
L’espai escènic i el temps es presenten com dos elements difosos que constitueixen un univers on la performativitat i diversos textos conviuran, una sèrie de textos de creació pròpia i d’altres inspirats i basats en obres artístiques, sobretot literàries i cinematogràfiques, totes elles van ser censurades, com el documental del qual es parteix.

El projecte “V7: El problema sigue en pie” és un projecte teatral de creació pròpia a partir d’una investigació sobre la por i sobre la llibertat d’expressió, els processos de validació que les peces artístiques han de passar i com aquests processos institucionalitzats i burocratitzats poden arribar a afectar a la creació, l’evolució dels projectes artístics i la desvirtualització del missatge que es vol donar.
L’espectacle mostra dos personatges que es troben en un únic espai escènic on representen un diàleg etern i reflexiu. Per una banda, trobem a Arquíloco, en referència al primer poeta que va ser censurat a l’antiga Grècia, i la puta, com a símbol de la perversió i la submissió de la dona dins del sistema patriarcal que imposa unes lleis de control. Aquest diàleg etern permetrà reflexionar sobre temes com la censura, la por, la llibertat d’expressió, la violència o el poder, entre d’altres.
L’espai escènic i el temps es presenten com dos elements difosos que constitueixen un univers on la performativitat i diversos textos conviuran, una sèrie de textos de creació pròpia i d’altres inspirats i basats en obres artístiques, sobretot literàries i cinematogràfiques, totes elles van ser censurades, com el documental del qual es parteix.

Un Cor popular format per persones de diferents professions, gèneres i generacions decideix reescriure els quatre moviments que componen la 9a Simfonia de Beethoven. Una mena de Corifeu que coneix les regles de l'escenari, els ajuda amb la partitura i els moviments escènics. No volen fer servir instrumentació, només les seves veus es faran càrrec de la nova partitura experimental. Durant els assajos el grup parla sobre les tragèdies, els temors i les problemàtiques de la societat actual. No arriben a cap conclusió Per què serveix la tragèdia? En realitat, el que busquen és entendre el cap i el cos de Beethoven, la sordesa implacable que l'aïllava del tot del món, i el desig d'alliberar la humanitat d'alguna cosa, potser de la tragèdia.

Duet de María Muñoz i Pep Ramis
En el recorregut de les creacions del grup ens hem donat espais per trobar-nos els dos en escena, un lloc per aprofundir i descobrir nous territoris del llenguatge, el pensament sobre l’escena i la dramatúrgia. Així és com hem creat Quarere (1989) L’animal a l’esquena (2001) i El Cinquè Hivern (2015), tres peces allunyades en el temps i que han significat diferents punts d’inflexió en la recerca escènica.
És aquest l’interès que ens porta a crear Double Infinite. The Bluebird Call. Una nova trobada dels dos creadors de Mal Pelo, per construir una peça des de la fragilitat, la senzillesa i l’amor per aquest ofici, que ens segueix interrogant. Sobre nosaltres, sobre l’individu, la identitat, el grup i els àmbits. I sobre el cos, el gran revelador de les pròpies potències.
María i Pep