Fa 30 anys que Alain Fourneau coneix Geneviève Sorin. Ella és ballarina, música, coreògrafa, improvisadora; ell, director de teatre, programador d’espais escènics, provocador. Alain acompanyà Geneviève a l’inici de la seva carrera, tot programant diverses vegades els seus espectacles al teatre que ell dirigia, a Marsella. Més endavant, des del 1995, van combinar els seus rols respectius i van col·laborar, recíprocament, en els espectacles de l’un i de l’altra. Ara s’uneixen novament amb la temptativa d’una relació en què ella tocarà l’acordió i ell recitarà textos de Raymond Carver.

«Hem arribat a aquest punt, l’un i l’altra, per un camí de successiva austeritat.
Jo només desitjava sentir el text en la meva veu, la materialitat de la veu per creuar-se i acompanyar la paraula; ella, només la música per a una dansa que ressonés encara millor en la quietud, o en un moviment mínim».

Els poemes de Raymond Carver no són aliens al nostre desig de recórrer, d’aquesta manera, un tram de camí plegats. Parlen de la presència en el moment, en la seva banalitat... el que sovint busquem tant l’un com l’altre. La mort ronda els textos, és clar, un somriure apaivagat. I trobem inspiracions txékhovianes que ens donen la benvinguda «com a casa» (una altra frase que utilitzem sovint, tant l’un com l’altre).
Aquest treball es podria anomenar, provisionalment, com el títol d’un dels poemaris d’Alain Fourneau: On l’aigua s’uneix a d’altres aigües, Un sender nou a la cascada o El ritme vertiginós del passat.