RESIDÈNCIA POSPOSADA

Figures del Llindar comença a partir de les reflexions d'un cos en l'era de l'acceleracionisme. Habitem una època de vides en fugida, situades a les inèrcies quotidianes i en els ritmes marcats per les exigències de la producció i de l'eficiència, que ajornen constantment el desig i desplacen i fragmenten la nostra atenció. Aquests cossos accelerats són plens de velocitat residual, maneres de fer inorgànics, comportaments tàcits i inèrcia repertorial. En un temps fora de sí, es torna vigent més que mai la consigna passoliniana de "llançar el cos a la batalla"; llançar el cos a la dansa, amb l'atenció posada en una vibració temperada i observadora, disposada a l'obertura, per crear moviments nous, gestos nous per trencar amb l'hegemonia de el relat de la tècnica com una situació neutra, ja que aquesta depèn de coordenades culturals.

La idea del llindar ens porta al concepte de trànsit, de "travessar el llindar", pròpia dels ritus i cerimònies de pas presents en totes les cultures des de temps ancestrals. Tradicions i pràctiques que s'estenen de diverses formes fins als nostres dies (de vegades mal enteses o reduïdes a la icona), sent analitzades i estudiades des de la filosofia, l'antropologia i els estudis culturals per la seva potència simbòlica, transformadora i articuladora del social. Aquests ritus de "pas del llindar" sempre van implicar un cos en moviment i una dansa social feta esdeveniment: el cos disposat d'un subjecte que travessa els seus límits i es deixa travessar, i que en el seu viatge o trànsit està acompanyat de el cos social, de l' qual parteix i al qual retorna. Quan torna, torna ja canviat o transformat per l'experiència. Animant així a altres a travessar el seu propi llindar. La figura del llindar es muda amb màscares, vestits o vestits que transformen la seva aparença quotidiana i que emboliquen tota mena de símbols.

El famós arquetip del "guardià del llindar" remet a aquella figura que adquireix les formes de les nostres pors més íntimes: el guardià vigila el llindar, però no per negar-nos l'entrada, sinó precisament per animar-nos a viure el laberint oportú que possibilita el pas. Cal vibrar amb la forma del monstre (un joc d'interioritat / exterioritat). Vestir les pells de les bèsties, habitar les màscares.

Tot això ens connecta amb reflexions profundes al voltant del ritme. Al ritme de les tensions del propi cos, les constants que articulen el nostre patró de tensions o locus de control: aquest és el monstre que ja no sentim i les seves tècniques o procediments, la situació pròpia, el nostre fantasma: patrons que es repeteixen. Per al projecte Umbral, ens vam inspirar en aquestes idees i, més particularment, en algunes de les figures espectrals del patrimoni cultural gallec que podrien ocupar aquest arquetip: des de la Santa Compaña fins als múltiples personatges del carnaval com el Cigarrón, el Peliqueiro, el Felo, la pantalla o el Felipeiro.

Moviment: Javier Martín
Acompanyament: Pep Ramis
Il·luminació: Octavio Mas
Visuals: Marta Verde
Espai: Javier Martín
Producció i acompanyament teórico: Sabela Mendoza
Vestuari: Cremallera Studio i Álvaro Leiro
Vídeo: Leo López

Coproducció: CCG Centro Coreográfico Galego
Residencia artística: Teatro Leal, Tenerife
Residencia Técnica: Centro Ágora, A Coruña